Encara que recordo perfectament la línia argumental, així com els noms dels seus protagonistes (Ivan Ogareff quin gran nom de dolent!) i que un munt d’escenes concretes plenes de contingut emocional se’m venen de seguida al cap quan parlo de la novel·la (la lluita amb l’ós, la tortura amb l’espasa roent, l’increïble final); encara que la novel·la és un viatge ple de perills i enemics a través dels Urals, travessant després la Sibèria gelada fins arribar a una ciutat amb un altre nom magnífic i màgic per un nen d’onze anys Irkutsk. El més important per a mi d’aquest llibre és l’experiència lectora que em va deixar. L’emoció abans d’obrir el llibre un cop al llit, la recança de deixar-lo de llegir perquè és molt tard. La intensitat amb que vaig llegir aquell llibre (ni de bon tros la millor novel·la de Verne) és la intensitat que encara continuo buscant quan llegeixo i amb la que, en molt poques ocasions em retrobo.