Podríem definir la novel·la com una sàtira, una broma, un intent de reflectir (ni que sigui metafòricament) l’absurditat de la societat que s’està -estem- construint en aquest inici de segle. Sense deixar de mantenir un to humorístic i homenatjant constantment a referents britànics de l’imaginari popular ( el monstre del llac Ness, la novel·la de detectius clàssica, o els programes de tele-escombraries) Jonathan Coe traspua una mala llet considerable contra tots els elements de la -per ell falsa- moral conservadora del seu pais. El que comença com una història amable, inclús costumista, va agafant poc a poc punts delirants, que la va enfosquint fins arribar a un final digne d’una pel·lícula de sèrie Z amb monstres post-nuclears (o potser criatures sorgides de la ment perturbada d’un guionista de la Hammer). El treball de Coe per fer-te combregar amb tot això (i jo ho he fet encantat de la vida) és per a mi el més destacable del llibre
La novel·la està construïda en una primera part per una sèrie d’episodis aparentment desconnectats, encara que sempre repeteixen algun dels seus protagonistes (Allison i sobretot Raquel) i que es podrien llegir com a contes per separat. A la segona part però, veurem com totes les històries poc a poc i d’una manera per a mi magistral van convergint fins arribar al ja esmentat esbojarrat, i deliciós final.
Pel què fa al títol, només dir que les referències al número onze són constants però sempre circumstancials (nº de casa, d’autobús o magatzem però també el nº de plantes d’un delirant soterrani… coses així). També és la seva onzena novel·la. Parlar que hi ha una referència soterrada a l’atemptat de les torres bessones com a símbol de la desferra en què es pot convertir la societat occidental crec que seria massa.
Ras i curt. Un llibre molt i molt recomanable per a tots aquells que sense renunciar mai al sentit de l’humor teniu ganes de llegir una novel·la plena de referents i amb molta mala baba.
Coe, Jonathan “El número once” ed. Anagrama 2017
Trad. al castellà de Mauricio Bach
