Poques novel·les m’han arribat tan endins en els últims anys com aquesta primera obra amb olor a clàssic de Jesús Carrasco. Novel·la d’iniciació, crua com una mala cosa, lírica i violenta (com Mc Carthy, sí) i tendra i poètica com ho demostra el seu final. Narració poderosa com poques, que explica la fugida d’un nen, del qual no sabem ni el nom ni l’edat, de casa seva situada en un miserable  poble de l’Espanya interior, sec, erm, castigat per l’absència de pluja (la referència a la set, el sol i a la calor són constants); una fugida que el durà a trobar-se  amb un pastor, del qual no sabrem mai el nom ni l’edat, només que és molt vell, que li fan mal els ossos i que d’una manera callada, seca, aparentment distant l’ajudarà a protegir-lo i amagar-se dels que el busquen (o millor dit el persegueixen) d’una manera implacable.

No diré més. S’ha de llegir, mastegar cada una de les seves paraules, cada una de les seves frases treballades per anar sentint a poc a poc, la calor, la set, el sol, la duresa d’una terra esquerpa i la violència callada i trista d’aquells que l’habiten. I potser, només potser, sentirem  que, malgrat tot un dia o altre vindrà la pluja i ho netejarà tot o si més no, que podrem arribar nord enllà, on les muntanyes prometen verd, dolls generosos i una vida que com a mínim (no ens atrevim a demanar més) no ens maltracti tant.

Carrasco, Jesús “Intemperie” Seix Barral 2013