No conec ni poc ni molt el món del fil i de l’agulla. No cuso, no faig mitja i amb prou feina em sonava la paraula “passamaneria”. Però sempre he respectat i he admirat (veient ma mare) la pau, la solitud d’un treball que demana un cert tancar-se en un mateix – i una llum que l’encercli i l’aïlli de la foscor que l’envolta –  però també la companyia, el fet de deixar passar el temps i amb ell milers de fils de pensaments i de vides que van passant mentre enfiles la feina.

I potser el llibre va d’això. D’un món profundament femení, lligat per la tradició, costum i imposició al fil i l’agulla. Una feina a voltes privada i callada (reclosa) però a voltes també feta en companyia d’altres dones que també cusen, fan boixets o passamans i que, sense mirar-se (concentrades en la seva feina) escolten o parlen del seu món callat. D’un món que també desapareix perquè ja no es cus com abans ni es fan pedaços i ja fa temps que hi ha altres maneres de passar el temps… per això també el llibre te aquest toc de certa melangia de les coses que ja no seran.

He llegit aquest magnífic llibre sense ordre ni concert. Obrint-lo per on em semblava, triant el capítol-poema, o són petits contes? a l’atzar i com passa sempre amb aquests tipus de llibres, de vegades trio bé i m’emociono i el torno a rellegir en veu alta i és que m’ha colpejat, o senzillament m’ha sorprès i m’ha divertit. N’hi ha de tendres, tenebrosos, eròtics, tristos i alegres. De vegades trobo l’escrit enginyós i d’altres (poques) no hi he entrat… però sempre tens la sensació que estàs llegint un text molt ben escrit i treballat, que ha sigut buscat i pensat i tractat amb la mateixa cura que qualsevol dona, que estima el que fa, hi posa en un treball de filigrana de passamaneria.

Per això recomano (si és que se’m permet) llegir aquest llibre en moments de calma. Fer petits glops i rellegir-los després en veu alta, si pot ser.  Us farieu tot un regal.