“ELS ESTRANYS” Raül Garrigasait  (presentació a Strogoff el 2/10/2017 a les 19h)

Edicions 1984

“CARMEN A GRANOLLERS -OCELL REBEL-“ Martí Porter (presentació a Strogoff el 21/09/2017 a les 19.30h)

Ed. Alpina

Existeix una tradició no pas majoritària a la literatura catalana de novel·listes erudits i sorneguers que, amb un sentit de l’humor no molt diferent al que habitualment anomenem anglès i atrets per la història en majúscules però alhora per tot allò fantàstic, llegendari i local, han desenvolupat una narrativa al marge dels grans corrents literaris, de vegades tan seriosos, d’aquest país nostre tan petit; de fet aquesta tradició és tan marginal i tan original en si mateixa que crec que l’ús del plural al parlar de novel·listes, queda massa gran.

Llegint aquestes línies molts podríeu pensar que estic parlant de Pere Calders o de Jesús Montcada, que també podria ser; sobretot pel tema de l’humor en els dos i el de la fantasia en el primer. Però jo parlo sobretot d’un autor que, malgrat ser molt reconegut (que no vol dir conegut), avui en dia resulta quasi marginal a qualsevol llibreria del país: em refereixo a Joan Perucho, un autor de basta, erudita i original obra escrita al marge de qualsevol moda literària del moment.

Tota aquesta introducció és per comentar que, de manera quasi consecutiva he llegit dos llibres que d’alguna manera m’han fet recordar aquest autor tan genuí i particular. Dos llibres que comparteixen fons històric, un mateix gust per les situacions inversemblans (inclús estrambòtiques) i un sentit de l’elegància molt acusat alhora d’escriure i explicar les coses: llargs diàlegs que renunciant al realisme semblen cultes solidòquis que passarien tots ells qualsevol prova de retòrica.

M’estic referint a “Els estranys” de Raül Garrigassait (ed.1984) i merescudíssim premi llibreter d’enguany i a l’òpera prima de Martí Porter “Carmen a Granollers” obra guanyadora de la beca “Escrit per…” del 2015 i que ha sortit al mercat ara fa poc editat per Alpina. És cert que és agosarat (molt agosarat) voler comparar les dues novel·les i més quan un no és crític literari ni sap de l’ofici. No és aquesta la meva intenció sinó la de comentar que, cadascuna al seu nivell, m’han evocat sensacions que podríem dir similars.

Al meu parer les dues s’assemblen…

… perquè tenen com a fons històric les guerres carlines. Si bé “Els Estranys” es situa a la primera carlinada (cap allà el 1830) i a “Carmen a Granollers” ens trobem ja a la tercera i darrera foguerada carlina és a dir cap allà a la dècada dels setanta del mateix segle. Ara bé, si la guerra carlina és el rerefons principal, el que cobreix tota la història de “Els estranys”, a “Carmen a Granollers”, encara que molt important, el tema carlí és només un element necessari per tal de desenvolupar tota la part final de la trama.

…perquè malgrat que hi ha altres escenaris, l’acció principal en cada una de les dues novel·les passa en dues capitals de la Catalunya rural, conservadora i agrícola del s. XIX: Solsona en el cas de “Els estranys” i “Granollers” en el de “Carmen a Granollers”.

…perquè tan Raül Garrigasait com Martí Porter insereixen dins el mateix conflicte (les carlinades) i dins d’un mateix món rural i poc desenvolupat dos personatges estranys i estrangers (un noble prussià a Solsona i un músic francès a Granollers).

Una última semblança temàtica és la música clàssica (o millor dit romàntica per ser més concrets) . Si bé en “Els estranys” aquesta (la música de Beethoven) és més circumstancial encara que imprescindible per fer avançar la novel·la i a “Carmen a Granollers” l’òpera de Bizet és un dels motius principals.

I si bé el tema de l’humor el trobem molt més present a “Els estranys” que a “Carmen a Granollers” i que en aquesta primera hi trobem uns elements meta-literaris (l’autor va intercalant capítols on explica -no sé si també de manera fabulada o bé verídica- com i perquè va escriure l’obra i si era aquesta o bé una altra la que hauria d’haver escrit) que no trobem en la segona, totes dues comparteixen un mateix to, un mateix distanciament sa amb el què està succeint que s’agreix. Unes ganes d’explicar sense presses. Una escriptura rica i lúcida, amb puntes d’erudició i un punt de sana ironia que converteix la lectura en un exercici de plaer no només sensorial sinó també intel·lectual.

Potser aquesta última reflexió caldria explicar-la una mica. Hi ha moltes obres (i molt bones) que a partir de l’acció, de l’emoció o senzillament de la placidesa d’una narració explicada sense gaires entrebancs ni descripcions, busquen una empatia immediata amb el lector. Un plaer que de seguida és trobat. Aquestes dues novel·les no pertanyen en aquest grup, sinó al d’unes altres a les quals els adjectius de desconcertants, elegants, erudites i incús distants, els hi escauen de meravella. Això pot fer tirar enrere a més d’un lector. I faria bé si un és d’aquells que només els hi agraden les novel·les del primer grup. Però si de vegades un és capaç d’emocionar-se per una referència cultural, o si li agrada trobar-se en una narració una nota a peu de pàgina (o un apunt geogràfic escrit directament en el text) que el porti a interessar-se per una temàtica que l’aparti per un moment de l’argument, o que pres d’una certa displicència -diguem-li- aristocràtica i amb mirada somiadora cregui que és important no prendre’s res massa seriosament o que se li fa un nus a la gola quan li sembla entreveure sentiments no descrits ni explicats per un excés de pudor; si és un d’aquests, faria bé de dóna’ls-hi un cop d’ull, perquè s’ho passarà molt bé.

Que jo relacioni aquestes dues obres i que les emmarqui en una mateixa tradició literària, és només una opinió personal, fruit de lectures molt seguides i que m’ha vingut de gust comentar. Segurament aquestes ratlles no resistirien l’anàlisi d’un crític literari. Ni de mi mateix d’aquí uns anys o després de tornar a llegir a Perucho i no només recordar alguns dels seus llibres… o potser sí, ni que sigui una mica.