Divendres 15 de desembre a les 19.30h a la llibreria

Hi intervindran: Ariadna Lluís i Vidal-Folch (autora), Mònica Bonet (il·lustradora) i Olga Viza (periodista)

Una presentació…vaja com t’ho diria! “molt elegant”, amb lectures, projeccions, vi, cava i on es parlarà també del llibre

i a més a més…

perquè sempre és bo saber alguna cosa del llibre en qüestió encara que sigui des del punt de vista del llibreter, aquí us deixo una breu ressenya.

Tots tenim les nostres peculiaritats i manies, que si som massa endreçats, massa eficients o tot el contrari, que si comencem les frases sempre amb la mateixa fórmula, o potser ens molesta ni que sigui el més mínim soroll, no suportem que ens toquin o ens abracem al primer que passa. No suportem el color vermell o col·leccionem tot el què tingui que veure amb el procés.

De rareses el món n’està ple i d’això se n’aprofita l’Ariadna Lluís per escriure un deliciós llibre de relats breus on posa en primer pla aquestes peculiaritats -que només semblen estranyes si som dels que no ens mirem a nosaltres mateixos- i les enfronta a situacions quotidianament inversemblants. Uns relats tenyits d’una sofisticació quasi aristocràtica, on les criatures que els habiten (tots amb gustos refinats que van des de la música clàssica -barroca preferiblement- a l’art conceptual) encara que dominades per les seves estranyes aficions, es mouen amb un alt sentit de l’elegància i la finesa.

Per tant si aquí hi sumem unes precioses il·lustracions -una per conte- de la Mònica Bonet que li donen, moltes vegades, el contrapunt necessari al relat, ja ho tenim. Un llibre ple de personatges extravagants o estrambòtics ( tots amb noms i cognoms -una deliciosa mania de l’autora) que viuen una vida curta de dues o tres pàgines per després quedar oblidats i relegats pels següents personatges igualment extravagants i estrambòtics. Perquè els contes de “Nocturns de trementina”, lleugers i suaus però també alhora irònics -inclús sarcàstics- i amb un humor d’aquell que et fa somriure més que riure es llegeixen així, amb una agradable displicència ( o al menys és com a mi m’ha sortit de fer-ho) com un bàlsam que ens serveix per riure’ns de nosaltres mateixos i del dia a dia al que estem sotmesos. De les nostres relacions, feines i famílies. D’aquest nefast costum dels nostres dies de donar-nos massa importància.