“LA BIBLIOTECA FANTASMA” de Jordi Masó (Males herbes)

Sobre la possible -encara no confirmada- inspiració mefistofèlica del llibre:
“”Però en els meus malsons m’apareix escabellat, amb la cara pustulosa i el cap ensangonat de tant escarbotar-se’l, i bevent una tassa de cafè rere l’altra, recita els arguments de cada un dels contes d’aquest llibre com si pronunciés una homilia o com si profetitzés una apocalipsi”
        (*) MASÓ, Jordi “La biblioteca fantasma” ed. Males Herbes. Barcelona 2018

 

De vegades és un tema de to. Les històries que un pot explicar segurament ja les han explicat d’altres. No exactament les mateixes, però sí de semblants. Per tant, de vegades és un tema de to. No només de com les expliques (encara que això és clau alhora d’elaborar aquest ja repetit to) sinó de saber comunicar un humor concret. Transmetre seriositat, comicitat, senzillesa, tensió, calma… i tot més enllà de la història, l’anècdota que es vulgui relatar.

Jordi Masó te, entre moltes d’altres, n’estic segur, aquesta virtut. I el seu (tornem-hi amb el to) és el d’una sornegueria constant. Això és, aquest humor que te a veure més amb l’enfótre-se’n del mort i del qui el vetlla que en la rialla blanca i fàcil. Aquell humor que es percep més a través de complicitats intel·ligents (mateixos referents culturals per exemple) que per enginyoses peripècies argumentals. És aquell tipus d’humor que es filtra per sota del nas i que de tant en tant, sense contenir-se et fa esclatar amb una rialla (sobretot si ningú no et veu)

Aquesta idea és la primera que se m’ha acudit al posar-me a escriure sobre el llibre d’en Jordi Masó. Però no és segurament la principal, ni la més important. Podria parlar dels magnífics personatges dels seus contes: del cantant-lampista que apareix en quatre dels quaranta-un contes que formen el llibre. De Juliette Dumont una de les amants-models de Wilhem Kauffman, pintor bartlelbià i iconoclasta i que passarà de ser una més en la vida amorosa del pintor a protagonitzar unes il·larants memòries en el conte següent. Però també tenim el porter amb una intuïció prodigiosa, amb una carrera fulgurant i molt prometedora per endavant sinó fos perquè tard o d’hora tots ens hem de trobar amb el nostre doble ( el nostre oposat). D’Adolf Baush el compositor que ha d’agrair a la seva sífilis el fet de passar a la posteritat. Molts, n’hi ha molts de personatges atractius i que, encara que tinguin una curta vida ( la curta vida d’un conte) i que estiguin condemnats, ells i les seves obres, a passar a formar part de la biblioteca fantasma de la història, se’t queden d’alguna manera gravats a la teva memòria lectora. Tan potents són aquests contes.

…i què dir de la seva impossible teoria sobre la decadència catalana del XVI i XVII per no parlar de l’enigmàtic i mefistofèlic Fermí Sallent…

Però potser el que crida més l’atenció d’aquest llibre és el munt de dades apòcrifes que constantment surten en les seves històries inverosímils i extraordinàries. Jordi Masó fa un esforç per confondre’ns fent aparèixer personatges reals i d’altres inventats o trets d’algun que altre llibre perdut ( aquí no puc deixar de fer esment -i amb això m’ha guanyat el cor-  al fet que, encara que en forma de sociòleg, Jordi Masó hagi fet sortir a Cosimo Piovasco de Rondó -el grandiós Baró Rampant- en un dels seus relats). Tots, o quasi tots aquests contes sense deixar de ser clars exponents de la fèrtil imaginació de l’autor, estan tenyits d’una voluntat molt Borgiana de versemblança: notes a peu de pàgina, dates de naixement i defunció, breus biografies i bibliogia al final del llibre, cites a dojo… fascinant. Un consell al lector. Oblida’t de consultar el google per intentar verificar si això que et diu és cert, o si aquell explorador àrtic, o aquell escriptor oblidat, van existir. Si un llibre al qual fa referència va ser escrit. És un esforç inútil i condemnat al fracàs…encara que no sempre.

Però sobretot són els seus magnífics arguments, encara que ja tot estigui inventat i encara que la seva procedència, la seva inspiració, (la dels arguments) estigui, com ens confessa l’autor en el conte que tanca el llibre, en entredit.

(veure cita d’encapçalament)

I segur que em descuido les coses més importants i és que, al capdavall, només sóc un lector. Un lector que ha quedat fascinat per les històries que proposa aquest escriptor que toca el piano (o potser és al revés’) a mig camí entre el riure per sota el nas de Calders i els mons de realitat paral·lela de Borges. Uns contes que apel·len constantment a la intel·ligència i al sentit de l’humor del qui els llegeix i que m’han fet gaudir com un nen des del primer -tota una declaració d’intencions- fins l’últim -potser una confessió final de l’autor?- i que espero que al contrari del què els hi passa als seus protagonistes i a les seves obres, no passin d’aquí un temps, a formar part de la biblioteca fantasma de la desmemòria. No s’ho mereixerien.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s