“TEORIA GENERAL DE L’OBLIT” de José Eduardo Agualusa (Periscopi)

 

“M’adono que he transformat tot el pis en un immens llibre. Un cop hagi cremat la biblioteca, un cop m’hagi mort, només hi quedarà la meva veu.”

“En aquest pis totes les parets tenen la meva boca”

 

Abans d’obrir el llibre, res no sabia d’aquest escriptor angolès de parla portuguesa. De ben segur que a partir d’ara estaré pendent del que es vagi editant d’ell. Encara que relativament jove (potser molt relativament) ja te al seu darrera una trentena de títols publicats, dels quals, pel que m’ha semblat, molt pocs han estat traduïts al castellà i aquest “Teoria general de l’oblit” -del 2012!- és el primer que es publica en català.

Resultat d'imatges de teoria general de l'oblit

La novel·la, basada en un fet real, ens explica la història de la Ludo, una dona que a l’iniciar-se la revolució (guerra per la independència) a Angola tapiarà l’entrada del seu pis a Luanda i viurà reclosa a casa seva durant els següents vint-i-vuit anys.

De manera fragmentària i aparentment aleatòria, sense seguir un ordre cronològic, en curts capítols encapçalats per petits fragments del diari de la Ludo (a vegades són breus poemes), l’autor ens anirà relatant les vivències de la Ludo dins la seva captivitat volguda. Sabrem com, amb l’única companyia d’un gos, el Fantasma, sobreviurà cultivant un petit hort i cremant els mobles de la casa per escalfar-se o cuinar o també com al acabar-se-li les llibretes on escriu un diari, començarà a escriure amb carbó a les parets. També sabrem el que veu per la finestra, el balco o el terrat i de la seva degradació física i com a poc a poc va perdent la vista. Alhora i de forma intercalada anirem coneixent altres personatges la vida dels quals, d’alguna manera o d’una altra (aquí quasi es podria parlar de realisme màgic per la quantitat de casualitats que s’acumulen) es veurà afectada per aquesta dona amagada darrera una paret.

Tot és breu i aparentment simple en aquest llibre de 250 pàg. No només els capítols, no només els fragments o els petits poemes. També les frases. Curtes i poètiques, netes de qualsevol artifici, molt, molt polides i que li donen al text un ritme rapidíssim. Per elles sabrem què li passa pel cap a la Ludo, però també ens farem una idea (sense entrar mai en dilatades descripcions ni exhaustives explicacions) del què va ser aquesta revolució angolesa i com solen acabar els somnis utòpics i els seus somiadors.

I encara que la història és terrible (una dona tancada a casa seva durant vint-i-vuit anys) la mirada tenyida d’humanitat que posa l’autor damunt l’obra, buscant més per exemple, dins les esquerdes dels seus personatges que entre les seves conviccions, evitant així catalogacions massa fàcils; fa que aquesta no sigui  en absolut una novel·la trista, ni tampoc dura – bé, potser te algun moment d’això- sinó vital i relativament optimista. Poètica i molt ben escrita.

Si tinc algun però, és per una escena on tot s’acumula. Però segur que estic equivocat i aquesta és necessària. I tant és així que un cop acabat, res no m’ha privat de tancar el llibre i posar-me a aplaudir-lo. Molt i molt fort.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s