“PERMAGEL”d’Eva Baltasar (Club Editor)

 

Eva BaltasarPermagel és la capa de glaç que de manera permanent cobreix certes regions de la terra i que manté el que hi ha sota en una estat de mort conservada. Eva Baltasar es serveix d’aquesta paraula i del seu significat per bastir una metàfora sobre les relacions humanes o senzillament sobre la impossibilitat de comunicar-nos -tots coberts per aquesta capa dura -d’una manera realment sincera.

La protagonista d’aquest brevíssim llibre és una lesbiana que se sent alhora extremament seduïda per la mort i pel sexe. Una persona amb instints suïcides que no vol sentir-se lligada a ningú altre perquè es sent incapaç de resistir el patiment aliè. Que desconfia de les relacions: amoroses, familiars, d’amistat i que es refugia en un tirar endavant continu sense mirar enrere. L’única manera de viure la vida, diu, és sobrevivint-la. Això és vivint-la al límit, sempre a punt de caure, sense calmants ni analgèsics que provoquen l’efecte, segueix la nostra protagonista, de veure les coses sota una llum de 25 w –com la que tenien al rebedor de casa els seus pares- El dia que la van canviar per una de més potent es va adonar de fins a quin punt et pots acostumar a una vida de baixa intensitat. Parlant d’ella mateixa, l’heroïna de la novel·la es defineix com una mentidera compulsiva que utilitza la mentida com una cuirassa protectora; per no descobrir-se, per no delatar-se, per protegir-se i també per no haver de donar masses explicacions. El lector més o menys avesat a lectures introspectives no es sorprèn ni s’espanta davant la seva extrema desconfiança en la possibilitat d’una existència mínimament feliç sinó de la intel·ligència i la profunda comprensió del seu jo més profund ( el de l’heroina de la novel·la -que potser també és el nostre-) que es delata en cada un dels seus raonaments.

El contrapunt  de la nostra protagonista el dona la seva germana que, casada i amb fills, viu (com la seva mare) confortablement instal·lada dintre la normalitat establerta. El joc de contrast  entre les dues realitats que viuen les germanes gravitarà sempre per sobre el llibre i serà l’esquelet sobre el que es construirà la novel·la.

El lector seguirà la història a partir dels records de la protagonista i allà sortiran amants, feines , lectures i evidentment les sempre difícils relacions familiars així com un intent realment curiós de suïcidi. Però com ja hem dit, “Permagel” és molt més que un seguit de fets molt ben explicats: la novel·la és plena de judicis, consideracions, crítiques i reflexions, visions iròniques i retrats cruels de la realitat quotidiana que ens deixa esmaperduts no només pel pes immens de tots ells sinó per la bellesa (recordem que l’Eva Baltasar és primer de tot poeta) i la concisió  amb que estan expressats.

Permagel és un llibre que s’emmarca dins l’anomenada literatura del jo, introspectiu i intimista. Reflexiu i a voltes filosòfic. Contundent i afilat en les seves observacions i que es llegeix a una velocitat de vertigen.

Tot, absolutament tot en “Permagel” és perillós. Si comences el llibre, tens una alta probabilitat de no poder-lo deixar fins el final, de sobreviure’l a base de respiracions curtes i intentant d’endebades esquivar els molts cops de puny que t’arribaran. És un llibre bell, contundent però sobretot brutalment ben escrit, cruelment poètic i amb un dels millors girs finals que he llegit en temps.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s