“L’ARRENCACORS”

 

“L’ARRENCACORS” Boris Vian (Club Editor)

Trad. Joan-Lluís Lluís

A qui us parla li agrada molt Boris Vian. No és cap tonteria començar així un escrit en el qual no em cansaré de lloar aquest llibre. Un llibre que per altra banda no és fàcil de recomanar. I no ho és perquè, entre altres coses, no a tothom -i parlo de molts bons lectors- (i  això que diré és un eufemisme) li agrada Boris Vian . No ho és perquè Boris Vian és un autor incòmode, provocatiu i alhora poètic. Amant del jazz (a part d’escriptor era trompetista i compositor… o era al revés?) fa que aquest estil impregni absolutament tota la seva literatura -per tant és veloç, alegre i arriscada-  i deixa que les seves idees meravelloses ( incòmodes, provocatives -em repeteixo ho sé- però també absurdes, aparentment inconnexes, excitants, transgressores… ) apareguin i es moguin ferotgement lliures en les seves creacions, esperant que el lector/oïdor atent les atrapi al vol i reaccioni amb fúria, alegria, fàstic o tristesa. Si no ho fa, si no les atrapa, desinteressat i avorrit, abandonarà el llibre/disc per dedicar-se a una altra cosa de més profit. Si un vol comoditat i comfort, Boris Vian i en concret “L’arrencacors” no son ni el millor autor ni el millor llibre per a ell.

“L’arrencacors” és l’últim llibre que va escriure. Quan es va publicar, el 1953, tenia trenta-tres anys i un cor molt dèbil que només li donaria una propina de sis anys més. Una propina que, fastiguejat per les males crítiques i les poques vendes, ja no va aprofitar per explicar-nos més històries.

Històries tan violentament lliures com les que es van succeint capítol rere capítol a la inclassificable “L’arrencacors”: una novel·la emmarcada entre un petit poble a la vora del mar travessat per un riu pla com el vidre i una casa situada a les afores del mateix, al peu d’uns penyassegats prodigiosos. Allà serem testimonis de l’arribada i estada del nostre protagonista Jaquesmort, un psiquiatre, adut de només dos anys d’edat i buit per dins. De la de la transformació, metamorfosi o mutació d’una dona després de la maternitat. De la vergonya de tots els vilatans acumulada en un sol home. De cavalls crucificats o arbres violats. Gats que parlen. Un mossèn amb un sentit molt luxós de la religió que s’enfronta, en un combat de boxa, amb el seu sacrista que no és un altre que el diable. Sabrem d’un mercat on es subhasten vells com a saldos per fer amb ells el que un li doni la gana… crueltat, tendresa, violència. El llibre és una reflexió sobre com l’amor maternal, amb l’excusa de protegir els fills, es transforma en una relació tòxica i insana. També ens parla del món de la infància i del món dels adults, del pecat i del sexe, de la nostra relació amb els animals; tot hi és en aquest llibre no apte per els amants de la versemblança i molt recomanable (indispensable, potser) per a somiadors, lectors sense prejudicis i per a qualsevol amant del risc i de la bona literatura en general.

Una cura literària necessària que ens ve directe des del ja llunyà 1953 a través d’una gran i magnífica traducció d’en Joan-Lluís Lluís per alliberar-nos de tanta correcció política i social (de tantes mandagues!) en les que estem immersos des de jo ja no sé quan temps fa.

Boris

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s