“Cara de Pan” ( ed. Anagrama)

De llibres delicats, torbadors i menuts com “Cara de pan” en voldria molts a la llibreria.

Una nena de quasi 14 anys que es fa dir Casi “porqué tiene casi catorce” i un senyor de 54 que es dirà “viejo” perquè és així com el veu la nena pre-adolescent, es troben cada dia, d’amagat i durant tres mesos  rera uns matolls d’un parc públic. Ella fa campana de l’institut. Ell no treballa.

Què pensaries? I si et diguessin que no és el que sembla. T’ho creuries?

Però hi ha més. Dos peixos fora de l’aigua. Dos futbolistes en fora de joc permanent. Dues vides que no tenen lloc dins el sistema que ens hem muntat. Dos cossos que senten dolor i no saben com expressar-lo… i es troben.

I ocells, i Nina Simone.

I una narració escrita (molt ben escrita) des de la lateralitat, que evita els llocs comuns i que arrisca. Una història amb un dels finals més bonics que recordo en anys i que deixa al lector amb un nus estrany i difícil de localitzar en algun lloc del seu cos.

Però no és un llibre dur. Potser incòmode i només a estones.

Sí, de llibres tan delicats, de tan torbadors i menuts com “Cara de pan” en voldria molts a la llibreria.