“…una forma de no pensar que ara, per primera vegada en la vida, m’havia trobat en la situació que tantes i tantes vegades havia recreat quan pensava en les ràtzies que la policia dels temps injusts duia  a terme contra els jueus, contra els comunistes, contra els diferents, mentre la resta de la ciutat existia, de vegades amb perplexitat, de vegades rutinàriament, i continuava fent cua al cinema o al supermercat. Aquella projecció mental sempre venia acompanyada per la pregunta sobre quina hauria estat la meua resposta, si no fora jo jueu, ni comunista, ni dissident, ni diferent, ni, per descomptat, tampoc policia. Doncs bé, ara ja en tenia, de resposta.”

A partir d’uns encontres casuals de dos que es faran amics, el lector assisteix estabornit – per la informació, per les dades i per la complexitat amb la que, de vegades, es va desenvolupant el text- a un viatge a les profunditats de l’ànima europea i també perquè no dir-ho? a les d’un mateix. Parlar d’aquest llibre, no és senzill, perquè l’ambició de l’autor és màxima: temes, reflexions i situacions es succeeixen incessantment i de vegades ho fan amb una celeritat que pot resultar aclaparadora, tot i així el resultat, tan a nivell emocional com intel·lectual, és molt estimulant. El protagonisme està repartit entre diversos fronts: un podria ser el geogràfic: els Balcans, l’imperi austro-hongarès, ciutats com París, València i sobretot Trieste. El concepte de frontera en general i sobretot als no-llocs (aquests espais destinats a la vida inexistent com poden ser una zona abandonada després d’un desastre nuclear o una població soterrada sota la lava d’un volcà, però també Auschwitz convertit en una atracció turística, qualsevol parc d’atraccions o Benidorm acollint vells hereus d’antics imperis. Un altre front correspon a la història: l’Europa actual -que més que una realitat sembla una escenografia d’un espectacle per no sabem quin tipus d’espectador i que mira cap una altra banda davant de la crisi dels refugiats- és vista com hereua de les guerres i conflictes que la van sotragar durant el s. XX: les dues grans guerres mundials, les massacres als Balcans, els genocidis en els camps d’extermini, les guerres civils i com a refracció a tot això, tot el text està impregnat d’una mena d’enyorança al s. XIX, al món d’ahir. Una enyorança més estètica que real que cobreix tota la  novel·la amb una fina capa de boirina. I per últim i (com es sol dir) no per això menys important, la novel·la és també un elogi a l’amistat, al tresor de la conversa i a la llibertat, a la tolerància i a la necessitat de la diferència; és, inclús una història d’amor poc convencional. Tot això ens regala Joan Benesiu amb “Serem Atlàntida” una novel·la/assaig o un assaig filosòfic novel·lat a l’estil centreeuropeu, ple de referències al món de l’art, de la literatura i del pensament en general; una crida a la necessitat de la memòria històrica perquè ens explica. Una crida a repensar-nos, a saber-nos hereus d’un passat del qual d’alguna manera, en som responsables i del qual no ens podem desentendre.

Un llibre, una novel·la, un assaig que, si sou vosaltres uns lectors pacients, us recomano de tot cor