BALLBONA, Anna: “No soc aquí” (2020) Ed Anagrama

“Som un malentès perpetu, carn picada de les coses que ignorem i de les desconfiances que acumulem, com un pòsit inevitable. Les palpentes són el medi natural i avancem voltats de misteris que no sabem: si els veiéssim de cop segurament arrencaríem a córrer.”

Hi ha llocs que no son pobles ni ciutats, tampoc en podríem dir pròpiament barris. Cases de pagès perdudes en el confí del  “poble del costat”. Algun poble (o li hauríem de dir ciutat?) situat a pocs quilòmetres de Barcelona. Unes cases que han quedat relegades a l’altra banda d’una autopista i d’un riu, just al bell mig d’un polígon que ha crescut com un bolet al seu voltant. Un espai que podríem anomenar quasi salvatge ja que no bonic, un espai de frontera on el nou es barreja amb allò antic, on els crits de les oques contrasten amb les sirenes i el so de l’aixada amb el zumbeig dels ventiladors industrials. On malgrat ser a prop de tot, tot queda tan lluny.

En aquest lloc neix a finals dels setanta la Mila, la protagonista d’aquesta novel·la que ha merescut el premi Anagrama d’enguany i que ha escrit, remenant en el seu personal calaix dels mals endreços, m’atreviria a dir, l’escriptora i periodista garriguenca, Anna Ballbona. Un llibre que m’ha fet gaudir com un nen i amb el qual m’he sentit, de tant en tant interpel·lat (i això em sembla que els hi passarà a uns quants lectors d’edats properes a la de l’escriptora) .

L’eix de la novel·la girarà en gran part sobre la família de la Mila: els seus usos i costums, les seves característiques físiques, el seu lèxic familiar (sí, l’Anna Ballbona seria -amb permís del Lluís Maria Todó la nostra Ginzburg particular) un lèxic que esdevé un dels grans protagonistes del llibre ja que paraules i expressions d’ús quasi exclusiu de la família de la Mila ( se li ha fet fosc és la meva preferida) seran punts fonamentals, pals de paller bàsics que sustentaran gran part de la narració. Una narració que s’alimentarà abastament, com no podria ser d’altra manera, del ric anecdotari familiar.

El lector assistirà alhora a tota una desfilada de personatges que, gràcies a la perícia de l’autora, esdevindran, amb tots els seus defectes, entranyables. La mare, definida com “algú a qui mai li feia mal res”, el pare taciturn (uns pares que actuen com avis) o els avis de veritat: l’avi coix o el besavi carlí (aquest és el meu preferit) És aquesta, una novel·la de personatges i son aquests, sens dubte, un dels grans atractius de la novel·la.

L’us de la ironia i l’humor és una constant en la narració i permet a l’Anna Ballbona fugir de la tendresa i no caure en terrenys massa donats a la nostàlgia mal entesa. No és una novel·la aquesta, de grans gestos i heroïcitats, com ja podeu suposar, sinó una novel·la plena d’amor a les coses senzilles, un homenatge a tota aquella gent que l’única manera d’expressar els seus sentiments callats, era mitjançant el “na” fent, a anar repetint el què els hi havia vist fer als més grans. A reduir l’afecte a una carícia escadussera o inclús a un clatellot, un petit somriure o un copet a l’espatlla perquè…abraçades!? On vas a parar!

La Mila, furetejant en el seu passat familiar buscarà preguntes, ja que no respostes sobre la seva identitat: el què i el com, del qui és ella. I ho farà parlant d’aquells qui li son més propers, gratant en els seus records, perquè segur que alguna cosa d’ells queda encara, dintre seu. I és que tots, necessitem saber si som d’algun lloc, d’algú o d’alguna cosa. Sobretot si el dubte ens rasca la closca.

La novel·la però, lluita també en un altre front. Un front important i que li dona un punt de suspens narratiu. Aquest  és el que ens parla de la Mila adulta. La que ja viu a Sant Andreu i la que a poc a poc anirà desvelant el perquè necessita recuperar la memòria familiar, quina és la seva cuita. Però això, desvelar aquest secret, ja és una feina de cada lector.