BASTASIC, Lana: “Atrapa la llebre” (2020) ed. El Periscopi. Trad. Sanchis Ferrer, Pau

“Volia tornar enrere i explicar-ho tot, però em sembla que he arribat molt lluny i no he aconseguit res. De fet, només m’he perdut”.

Una trucada que sembla vinguda de 12 anys enrere fa que la Sara deixi la seva confortable vida a Dublin, amb feina (traductora), nòvio, casa amb alvocater inclòs i una nova llengua que identifica com a pròpia, per retornar a un passat que semblava ja oblidat.

La Lejla l’ha trucada, la seva amiga la necessita i ha bastat sentir una veu, una llengua, per ensorrar tots els dics, esborrar totes les noves vivències i retornar a la Sara al seu país, Bòsnia, a la seva llengua i sobretot a la seva amiga: la Lejla, aquella amb qui va créixer, amb qui es va formar i amb qui es defineix.

Així comença aquesta hipnòtica novel·la que utilitzant el recurs de la road trip ens conduirà a través d’uns balcans obscurs marcats per la seva convulsa història, per parlar-nos d’una amistat: la de la Lejla i la Sara i de com ens poden arribar a marcar certes relacions, certs passatges aparentment inofensius, aparentment ancorats en el passat i de com de profund ha quedat gravat en realitat tot. De vegades et passes la vida intentant enterrar un record, un passat, una gent. I com més endins van quedant, lluny de perdre’s, més van arrelant dins teu fins fer-los indestriables del què ets. De ser els únics elements capaços de definir-te.

La llavor del què som, de la nostra identitat. Què és el que realment ens defineix o millor dit, qui ens defineix. El paisatge que ens marca, la història que ens forja, les relacions que ens marquen; hi ha un moment en què tot això s’atura? Hi ha un moment en què el nostre disc dur queda ple i que tot el que ve després ja no te res de realment rellevant?

Amb un polsim de realisme màgic, entès aquest com una metàfora sobreexposada dins la narració (una Bòsnia immersa en una llarga nit) i una prosa sofisticada, amb un continu anar i venir del present (el viatge amb cotxe, el què ara som o en el que ens hem convertit -la Sara i la Lejla adultes ) al passat ( la infància, l’adolescència i la joventut compartida, allò que erem , allò que eren la Sara i la Lejla ) Lana Bastasic ens basteix aquesta història d’amor i d’amistat. De record i de recerca de la identitat. De buscar aquella fotografia capaç de definir-nos, de tornar-nos a nosaltres mateixos.

El 1502 Albert Dürer va dibuixar una llebre. Una llebre immòbil,  alienada de la seva natura inquieta. El realisme del dibuix és inquietant, la definició de les seves parts, del seu pèl, de la seva mirada encara ens sorprèn. Però una llebre quieta, així com un record immòbil, és real? Podem fixar els records? Podem fixar-nos a nosaltres mateixos? És evident que no, i malgrat tot, sembla que no deixem d’intentar-ho.

No deixa de ser un tòpic molt utilitzat en la literatura que contradiu al tòpic contrari: el que per exemple ens deia Neruda en aquell vers: “Nosotros, los de ayer, ya no somos los mismos.” Som qui som i per molt que ho intentem ( i contradint Heràclit) res no ens pot fer canviar i sempre retornarem al punt d’inici. Això sembla dir-nos Lana Bastasic i així farà el lector quan cregui que hagi acabat aquesta magnífica novel·la: tornar-la a començar. I qui sap, potser aleshores serà diferent.

“Lej-la… Tota una llengua soterrada ben endins meu, una llengua que havia esperat precisament aquest mot petit per estendre les seves extremitats ossudes i despertar-se com si mai no hagués estat adormida. Lejla.”