BUZZATI, Dino: “El secret del Bosc Vell” (2020) Males Herbes trad. David Nel·lo) 

Males Herbes segueix amb la seva línia de vorejar els marges de la literatura amb tot el què això implica: novel·la pulp (llegiu “La musa fingida” de Max Besora no us decebrà), fantasia, contes, ciència ficció, drogues i rock and roll, i antics clàssics oblidats; vells contes, fàbules grotesques divertides i tendres “Les aventures del baró de Munchhaussen” n’és un bon exemple. Com també ho és  “El secret del bosc vell” una fabulosa narració del gran escriptor italià del ja deixat enrere s.XX, Dino Buzzati. 

La novel·la breu o conte llarg (no arriba a les 180 pp) està escrita en clau de fàbula i ens narra les peripècies de Sebastiano Procolo, un coronel retirat i famós per la seva rectitud i duresa en les formes, que acaba d’heretar uns terrenys a la Vall de Fondo. Dins les seves propietats hi ha el Bosc Vell. Un bosc que va plantar un bandoler pensant que quan els arbres creixessin tindria un lloc on amagar-se de la justícia (el pobre va haver d’esperar més de vuitanta anys). El Bosc Vell és un bosc atapeït, ple d’arbres grans i vells on és fàcil perdre’s i on la naturalesa dicta la seva pròpia llei. 

El xoc entre el recte coronel que vol treure un benefici econòmic de la seva nova propietat i el bosc, poblat de genis que viuen dins els troncs i ocells xerraires serà immediat. 

La fàbula, animada per les petites històries que van poblant la narració, funciona d’una manera implacable. Els seus protagonistes: el coronel, el seu nebot, el vent Matteo, la vella garsa vigilant, es quedaran durant molt de temps en el cor del lector. I si em permeto aquest comentari de volguda sensibilitat, és perquè la lectura d’aquest llibre i especialment la lectura del seu final – pàgines apretades i llàgrimes contingudes- m’ha fet tornar a recordar quin tipus de lector era jo quan encara els pares em deien a quina hora havia d’anar a dormir. I això, recuperar aquestes sensacions de quan segurament era molt més bon lector del que ara soc ( perquè somiava moltes més truites de les que encara somio) us asseguro que no te preu.