TOKARCZUK, Olga: “Un lloc anomenat Antany” (2020) Edicions Proa Trad. Anna Rubió i Jerzy Slawomirski

“Un lugar llamado antaño” (2020) Anagrama

“Imaginar-se coses és, en el fons, crear-les; és com estendre el pont de l’aliança entre la matèria i l’esperit. Sobretot, si algú ho fa sovint i amb gran intensitat. Aleshores, la imatge es converteix en una gota de matèria i s’uneix als fluxos de la vida. De tant en tant, pel camí, s’hi produeix alguna deformació o algun canvi. O sigui que tots els desitjos humans es compleixen si són prou forts. Tanmateix, no sempre ho fan exactament com esperàvem.”

Les petites històries ens son properes: els petits gestos, les emocions que experimentem davant dels animals o els objectes. Les relacions amb els veïns, les decepcions dels amics, les esperances que hi posem en els fills. Som éssers complexes, som imatge, ens comportem com s’espera que ho fem i ens justifiquem com podem. Però també som ànima, si entenem com a ànima la nostra conducta interna. Som dins i fora i la contradicció constant forma part del camí. Busquem respostes més enllà del món que en diuen real: uns buscant un Déu o en els astres, altres en el materialisme històric o en forces antigues que brollen de la natura i que ens governen d’una manera atzarosa i inclús màgica.

Olga Tokarczuk ens parla de tots aquests temes, que son centrals en la seva obra, en aquesta novel·la. Feta de fragments i centrada en un petit món rural al vell mig de la Polònia de la primera meitat del s.XX (amb dues guerres pel mig) i plena de personatges fets per arrelar dins la memòria lectora, “Un lloc anomenat Antany” enlluerna al lector a base de petites històries que, en un cert ordre cronològic ens va dibuixant mica en mica la vida d’aquest petit poble.

L’Antany és  una població petita amb un terme prou gran (encara que no gaire) perquè hi passin dos rius i encabir-hi un bosc generós. Els seus habitants son com tots nosaltres, amb les seves flaqueses, les seves virtuts, defectes, rareses, somnis i obsessions. Com els grans i mítics llocs literàris (digue’ls-hi Comala, Macondo o Región) Antany representa tot el món i els seus habitants tota la humanitat. Gran és l’ambició de la Tokarczuk i lluny avança en el seu propòsit.

Pàgina rera pàgina anirem furetejant en la vida del Michal, la Misia, la Genowefa, l’Izydor i tants d’altres. Sorprèn la capacitat de l’autora per involucrar-nos en les vides particulars dels personatges i alhora traçar una visió general del què està passant a l’Antany. El seu estil, que sense deixar de ser proper, és marcadament literari, es deixa embolcallar per un tel de tendresa i d’enyor. Un tel com els que utilitzen aquells que ens parlen d’uns temps, no necessàriament millors però que han quedat enrere i que ja no tornaran. Uns temps que parlen en la boca de l’Espigueta o d’en Pawell i que es contraposa amb la mirada posada de cara al futur de l’Adelka o la Ruta.

Aquest llibre per la seva mirada tel·lúrica agradarà als que vau gaudir amb “Canto jo i la muntanya balla”. El recomano també pels incondicionals de “Cien años de soledad”, pel seu puntet màgic i per la tendresa que desprenen els seus personatges. Te els seus moments de misticisme, de discurs ecologista i de sintonia amb els astres, però això és marca de la casa de l’autora pel que sembla i no ens ha d’espantar a cap dels escèptics lectors que, com jo, a poc a poc ens anem acostant i ens anem enamorant de la prosa de l’Olga Tokarczuk.