VIVIR ABAJO -lectures confinades- (6)

el

FAVERON, Gustavo: “Vivir abajo” (2019) Candaya

Hi ha llibres que et fascinen i et tenen enganxat fins el final sense pretendre-ho. Hi ha llibres estranys, incòmodes, complexes, que et mantenen la mirada fixa a la pàgina atapeïda, sense punts i a part, sense punts inclús, només comes, com si enlloc d’una narració estiguessis llegint un inacabable llistat de fets i t’hipnotitzen. Llibres plens d’històries potents que semblen sortides d’un deliri, d’un malson i que et parlen de presons subterrànies, de vells torturadors, de les arrels més podrides de la civilització, però que alhora et parlen de poesia, de literatura, de bellesa i també d’amor, sense acabar ben bé de diferenciar uns conceptes que només en aparença son contradictoris. Llibres plens de personatges malmesos i ferits, que busquen i que es busquen. Llibres polítics fins la medul·la perquè i només perquè semblen sorgir d’un compromís amb la literatura. Llibres plens de coincidències que desafiarien les lleis de la versemblança sinó fos perquè un te la impressió d’estar assistint a una al·lucinació. Una al·lucinació però, massa clarivident. Novel·les trencaclosques que posen a prova la paciència del lector que d’alguna manera sospita, i amb raó, que serà sobradament recompensat. Novel·les que com “Vivir abajo” de l’escriptor peruà Gustavo Faverón,  son més bolañistes que les que va escriure el propi Bolaño i que jo, que crec que Roberto Bolaño és Déunostrusenyor, no puc recomanar a menys que tu (que has tingut la paciència de llegir-me fins aquí) siguis un lector amb un punt perturbat, amant d’aquestes llargues obres que mostren les seves ferides, les seves clivelles, que no busquen la perfecció ni tan sols la comoditat (o l’aplaudiment) del lector, sinó la veritat del moment en que han estat escrites i que precisament per això, si hi entres, son tant absorbents (perquè son terribles) i duren tant en la teva memòria lectora perquè mentre parlen de les ombres i les pors dels seus protagonistes estan parlant de les ombres i les pors de qui l’està llegint.

“…la vida es un horror pero es preferible a la muerte mientras que la muerte es hermosa y sublime pero hay que huir de ella, huir de ella pero mirarla a los ojos, huir pero de cerca, como dejándose seguir por ella, como si en verdad lo único malo de la muerte fuera que, desde la muerte, una vez muerto, ya no podemos seguir pensando en la muerte ni podemos seguir contemplando a la muerte, de manera que la única vida que vale la pena vivir es la agonía, solamente la vida al borde de la muerte, la vida que ya casi es muerte”

Vivir abajo»: Los renglones torcidos de Dios

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s